SÍGUEME EL ROLLO (JUST GO WITH IT)

Predictible, però entretinguda

Dennis Dugan, com a director, i Adam Sandler, com a actor, ja havien treballat junts anteriorment en altres comèdies com Os declaro marido y marido (2007) i Zohan: licencia para peinar (2008). Sígueme el rollo (títol i pòster poc prometedors ja sigui dit), encara que no és per tirar coets, és una mica superior a aquestes dues i et fa passar una bona estona.

Danny Maccabe (Adam Sandler) és un cirurgià plàstic que fa veure que està casat per evitar comprometre's amb cap dona. De cop i volta, un dia coneix a l'espectacular Palmer (Brooklyn Decker), una mestra de primària amb la que aspira a tenir una relació més formal. El problema apareix quan la jove descobreix el seu anell de casat i s'empipa amb ell. Per aquest motiu, en Danny decideix contractar la seva ajudant Katherine (Jennifer Aniston), mare soltera amb dos fills, per tal que fingeixin ser una família. La intenció de'n Danny és demostrar-li a Palmer que és un bon pare i que el seu amor per ella és tan gran que fins i tot es divorciarà de la seva dona.

La parella Adam Sandler i Jennifer Anniston, bàsicament, fan d'ells mateixos. L'Adam Sandler fa sempre el mateix paper d'immadur però bona persona i tendre, que de tant en tan solta acudits escatològics i barroers. La Jennifer Anniston també interpreta el mateix paper de noia que cau bé, amb bon cor i que va lluint-se amb diferents modelets (i bé que pot!). Ara em ve al cap quan a la Sexta3 van comentar que als cartells de les seves pel·lícules sempre apareix amb la mateixa cara, i és veritat!! :P Tot i això, trobo que ambdós actors tenen bona química i funcionen bé junts. Ara bé, una cosa que no quadra gaire a la pel·li és que si Danny i Katherine han estat treballant junts uns quants anys com és que fins que no entra en escena Palmer ni tant sols havien mostrat signes de que s'agradaven i, molt menys, s'havien plantejat ser parella? Els nens també ho fan bé i tenen la seva gràcia, però la nena acaba carregant una mica amb l'accent llatinoamericà que posa. M'ha sorprès positivament el cameo de Nicole Kidman (seleccioneu l'espai en blanc per poder veure el nom) (la Kidman i l'Adam Sandler en la mateixa pel·lícula?), en un paper molt diferent als que acostuma a fer i on demostra que sap riure's d'ella mateixa i que pot ser divertida. Pel que fa al personatge de Palmer, Brooklyn Decker, només cal dir que la seva presència és prou motiu per a que el sector masculí tingui ganes de veure la pel·lícula. Lligat amb que el protagonista es cirurgià, apareix l'actual tema de l'obsessió pels retocs estètics i la falsedat i ganes d'aparentar de la gent (també en el paper de la Kidman). Hi ha alguns moments divertits amb els pacients que va visitant en Danny que et fan arrencar alguna rialleta. El final és predictible, i té moments que poden fer més o menys gràcia (o cap) però és, en general, una pel·lícula divertida per passar l'estona. Menció especial per a la banda sonora, amb cançons com So Lonely o Roxanne (Sting), Nothing on you (B.O.B), You should be dancing (Bee Gees), Piano Man (Billy Joel), Tainted Love (Soft Cell), Beggin (Madcon), Can't Stand Losing You i Every breath you Take (The Police) o Chasing Cars (Snow Patrol).

En resum, es tracta d'una comèdia romàntica entretinguda i amb els ingredients necessaris per a que sigui comercial i que agradarà als fans d'Adam Sandler i Jennifer Aniston. Una alternativa a tenir en compte una tarda de diumenge.

NOTA: 6

INFIERNO BLANCO (THE GREY)

Si mai em perdo a les muntanyes d'Alaska, que sigui amb Liam Neeson

L'actor irlandès, protagonista de thrillers com Taken (Venganza) i Unkown (Sin Identidad), torna al gènere amb Infierno blanco. Aquest cop, però, el film va més enllà i ens mostra molt més que aventures i acció al més pur estil ¡Viven!.

Després que s'estavelli el seu avió en ple hivern, Ottway (Liam Neeson) i els pocs treballadors supervivents d'una empresa petrolera, queden exposats a un fred glacial al mig del no-res. Els homes, amb poques expectatives d'ésser rescatats, no només hauran d'enfrontar-se amb la fam, el fred i les ferides, sinó també a una bandada de llops que no es cansaran de perseguir-los per tal de preservar el seu territori. Els sis homes comencen llavors una fugida cap al sud liderats per Otway, que és un experimentat caçador.

Encara que puguin haver-hi algunes incongruències narratives com a que els llops tinguin aquesta mania persecutòria i sagnant cap als homes o que aquests últims en algunes ocasions puguin córrer més ràpidament que els animals, per a mi són llicències narratives (que tota pel·li d'acció/por utilitza) que aporten tensió i no treuen l'espectador fora de la trama (al menys, en el meu cas). Això sí, Infierno Blanco pot decebre a aquells que només esperin una pel·lícula plena d'escenes d'acció i aventura en un paratge hostil. Hi ha també moments de reflexió sobre la fe i les creences de la vida i la mort, d'enyorança a aquells que ens importen de debò i de lluita interna per mantenir l'esperança en circumstàncies extremes.

Neeson fa un gran paper com a Otway: imposa amb la seva presència i sabiesa i emociona evocant els seus records d'infantesa amb el seu pare i la vida amb la seva dona. La resta d'actors estan molt ben seleccionats, tot i que alguns d'ells representen personatges força arquetípics i, com a conseqüència, previsibles. Menció especial també per al treball de fotografia i banda sonora, ja que ajuden exitosament a crear una atmòsfera d'hostilitat, solitud i desesperació.

“Una vez más en la lucha... En el último combate que conoceré. Vivir y morir en este dia... Vivir y morir en este dia...”. Amb aquestes últimes paraules finalitza l'aventura, durant la qual els protagonistes han estat lluitant brutalment per la supervivència contra la natura. Tot i la duresa de la situació i els obstacles del camí, es pot sobreviure buscant en el nostre interior la força que ens donen aquells a qui estimem.

ULL!: Hi ha una última breu escena després dels crèdits :-)

NOTA: 9