FRANKENWEENIE

Burton ressuscita

Inspirada en un curtmetratge dirigit pel mateix Burton el 1984, el peculiar director americà torna amb aquesta pel·lícula animada filmada en blanc i negre i fent servir la tècnica stop-motion. És esperançador veure que, després de les millorables Alícia en el País de las Maravillas y Sombras Tenebrosas, Tim Burton encara és capaç de fer pel·lícules que ens endinsin en el seu particular món de foscor i personatges encisadors.

Víctor és un nen llest i solitari de deu anys apassionat per la ciència i a qui li encanta estar amb el seu gos Sparky. Després de perdre inesperadament la seva estimada mascota, el jove Víctor aprofita els seus coneixements científics per retornar a la vida al seu gos, amb alguns petits “ajustaments” sense importància. Ell tracta d'ocultar la seva creació, però quan el nou Sparky s'escapa els amics dels Víctor, els mestres i companys de classe s'adonaran que crear una nova vida pot esdevenir quelcom monstruós.

Frankenweenie és una pel·lícula plena de referències de tot tipus (especialment cridanera la d'una famosa “gateta” en una de les làpides del cementiri), però particularment del cinema de terror clàssic. Hi ha un homenatge al cinema de monstres gegantins, com Godzilla o King Kong, i referències a les cintes de la productora Hammer (els pares mirant Drácula al sofà de casa). Diversos noms dels personatges – Victor, Elsa Van Helsing o Edgar “E” Gore - també han estat inspirats en la literatura i el cinema clàssics del gènere. Seguint amb els personatges i com a curiositat, val a dir que es van crear més de dos-centes titelles i localitzacions per a la pel·lícula. Burton aconsegueix dotar a aquests personatges, físicament grotescos i poc agraciats molts d'ells, de carisma i humanitat. Sparky, el gos protagonista, és molt entranyable i hi ha moments en els quals t'agafen ganes d'endur-te'l cap a casa (i això ho dic jo, que no m'agraden els animals!). De entre tots els personatges que apareixen al film, la palma se l'enduen la noia rara i el seu gatet Bigotitos. Són inquietants i freakies 100% (l'escena de la caca és molt wtf!). A la versió original es poden escoltar les veus d'alguns vells coneguts de Burton, com per exemple Winona Ryder ('Bitelchús', 'Eduardo Manostijeras'), Martin Landau ('Ed Wood', 'Sleepy Hollow'), Martin Short ('Mars Attacks!') o Catherine O’Hara ('Bitelchús', 'Pesadilla antes de Navidad'). Llàstima no haver-ne pogut gaudir. Tècnicament, la feina de stop-motion i la fotografia són impecables i la banda sonora de Danny Elfman tampoc falla, tot i que no arriba a la magnificiència de Pesadilla antes de Navidad o Sweeney Todd (tot i que aquesta última no és de Elfman, ja que prenia les cançons del musical). Pel que fa a l'argument de Frankenweenie, es tracta d'una cinta entretinguda però que no aporta res nou. Hi ha moments després de la tornada a la vida de Sparky que fins i tot dóna la sensació que el metratge s'allarga perquè sí: el concurs de ciències en què els alumnes han de presentar algun experiment innovador sembla una mica tret de la màniga per a poder justificar fets que passen més tard. El final tampoc és molt original i és on més es nota la “mà” de Disney.

En definitiva, Frankenweenie ens retorna a l'univers personal de Burton, fosc, tètric i malenconiós però emotiu i ple de detalls i personatges entranyables. És una pel·lícula plena d'homenatges del cinema de terror que agradarà als fans del director i, els no seguidors, gaudiran d'una estona entretinguda i d'una emotiva història. 

Link cap a la cançó que sona als crèdits de la pel·lícula :-)

NOTA: 6'5

LO IMPOSIBLE

L'immensa força d'un tsunami... i de l'amor d'una família

Després de l'inesperat èxit obtingut amb El Orfanato, Bayona presenta el seu últim llargmetratge basat en el tsunami que va castigar Tailàndia el 2004. Per tal d'arribar a un públic més ampli i internacional, el director ha comptat amb Naomi Watts i Ewan McGregor per protagonitzar el drama real d'una família espanyola.

María (Watts) i Henry (McGregor) juntament amb els seus tres fills, Lucas (Tom Holland), Tomas (Samuel Joslin) y Simon comencen les seves vacances d'hivern a Tailandia. L'endemà del dia Nadal, la família es troba a la piscina del resort quan, de cop i volta, el mar es converteix en una terrible onada que ho envaeix tot. Sense temps per assimilar el desastre natural que acaba de succeir, la família es veu arrossegada en diferents direccions i haurà de lluitar per la supervivència i per retrobar-se.

La pel·lícula es divideix en dues parts principals. La primera: després d'una breu presentació de la família, té lloc la gran catàstrofe i les posteriors conseqüències i desesperació dels protagonistes. Destaca en aquests minuts l'ús de la fotografia i els efectes especials, que són impactants i realistes, durant els quals gairebé pots sentir l'agonia i el dolor dels protagonistes en la teva pròpia pell. La segona hora de metratge és, bàsicament, la cerca del pare i els fills petits de la mare i el germà gran, el Lucas, sense trames paral·leles, ni sorpreses, ni cops d'efecte. A banda de la inqüestionable empatia que provoca una catàstrofe així, aquesta segona part és especialment lenta i insulsa. L'originalitat dels diàlegs que els familiars tenen entre sí tampoc ajuda : “Tengo miedo” “Yo también” o bé, “¿Sabes cuándo he pasado más miedo? Cuando he salido del agua y estaba totalmente solo”. És aquí també quan Henry sembla que s'ha begut l'enteniment i fa quelcom que cap pare amb dos dits de front faria (la gent que ha vist la pel·li sabrà de què parlo).

Pel que fa als actors, és especialment creïble l'actuació de Naomi Watts i Tom Holland, que representen a la perfecció la desesperació i l'amor de mare i fill. Els germans petits tenen un paper més secundari i no destaquen especialment en aquest camp, això sí, són molt cucos :P Desconec si el personatge de Daniel, el petit que es troben dalt d'un arbre, és afegit per Bayona o si es basa en un nen que va conèixer la família en què es basa la pel·lícula, però a mi m'ha semblat un recurs prescindible i fàcil per afegir tendresa al relat. Seguint amb els personatges, val a dir que l'espectador no sap res del passat dels protagonistes. Com es van conèixer els pares? Per què va deixar ella la medicina? Com és la seva relació? Són feliços? Si es així, ho han estat sempre?

Que la pel·lícula és previsible és un “mal” del qual no ens podem queixar tenint en compte que el cartell de la pel·lícula i el tràiler expliquen el final i coneixem la història prèviament. No obstant això, els petits conflictes que van patint els protagonistes són tan previsibles que no hi ha intriga possible. Agradarà a la majoria de públic però personalment no m'ha acabat d'arribar, tot i (o a causa de) els “protes” famosos americans, els nens angelicals, la poca sutilesa de la banda sonora i la incessable successió de seqüències humanes al límit.

NOTA: 6

Festa del Cine

Avui comença la quarta edició de la Fiesta del Cine. En què consisteix? Si compres una entrada a taquilla durant la setmana del 15 al 21 d'octubre et donaran una acreditació que et permetrà anar al cinema els dies 22, 23 i 24 amb un cost de 2 euros per pel·lícula. La promoció no és vàlida en qualsevol cinema, però si que n'hi ha molts d'adherits (quins?). Animeu-vos! :-)