FRANKENWEENIE

Burton ressuscita

Inspirada en un curtmetratge dirigit pel mateix Burton el 1984, el peculiar director americà torna amb aquesta pel·lícula animada filmada en blanc i negre i fent servir la tècnica stop-motion. És esperançador veure que, després de les millorables Alícia en el País de las Maravillas y Sombras Tenebrosas, Tim Burton encara és capaç de fer pel·lícules que ens endinsin en el seu particular món de foscor i personatges encisadors.

Víctor és un nen llest i solitari de deu anys apassionat per la ciència i a qui li encanta estar amb el seu gos Sparky. Després de perdre inesperadament la seva estimada mascota, el jove Víctor aprofita els seus coneixements científics per retornar a la vida al seu gos, amb alguns petits “ajustaments” sense importància. Ell tracta d'ocultar la seva creació, però quan el nou Sparky s'escapa els amics dels Víctor, els mestres i companys de classe s'adonaran que crear una nova vida pot esdevenir quelcom monstruós.

Frankenweenie és una pel·lícula plena de referències de tot tipus (especialment cridanera la d'una famosa “gateta” en una de les làpides del cementiri), però particularment del cinema de terror clàssic. Hi ha un homenatge al cinema de monstres gegantins, com Godzilla o King Kong, i referències a les cintes de la productora Hammer (els pares mirant Drácula al sofà de casa). Diversos noms dels personatges – Victor, Elsa Van Helsing o Edgar “E” Gore - també han estat inspirats en la literatura i el cinema clàssics del gènere. Seguint amb els personatges i com a curiositat, val a dir que es van crear més de dos-centes titelles i localitzacions per a la pel·lícula. Burton aconsegueix dotar a aquests personatges, físicament grotescos i poc agraciats molts d'ells, de carisma i humanitat. Sparky, el gos protagonista, és molt entranyable i hi ha moments en els quals t'agafen ganes d'endur-te'l cap a casa (i això ho dic jo, que no m'agraden els animals!). De entre tots els personatges que apareixen al film, la palma se l'enduen la noia rara i el seu gatet Bigotitos. Són inquietants i freakies 100% (l'escena de la caca és molt wtf!). A la versió original es poden escoltar les veus d'alguns vells coneguts de Burton, com per exemple Winona Ryder ('Bitelchús', 'Eduardo Manostijeras'), Martin Landau ('Ed Wood', 'Sleepy Hollow'), Martin Short ('Mars Attacks!') o Catherine O’Hara ('Bitelchús', 'Pesadilla antes de Navidad'). Llàstima no haver-ne pogut gaudir. Tècnicament, la feina de stop-motion i la fotografia són impecables i la banda sonora de Danny Elfman tampoc falla, tot i que no arriba a la magnificiència de Pesadilla antes de Navidad o Sweeney Todd (tot i que aquesta última no és de Elfman, ja que prenia les cançons del musical). Pel que fa a l'argument de Frankenweenie, es tracta d'una cinta entretinguda però que no aporta res nou. Hi ha moments després de la tornada a la vida de Sparky que fins i tot dóna la sensació que el metratge s'allarga perquè sí: el concurs de ciències en què els alumnes han de presentar algun experiment innovador sembla una mica tret de la màniga per a poder justificar fets que passen més tard. El final tampoc és molt original i és on més es nota la “mà” de Disney.

En definitiva, Frankenweenie ens retorna a l'univers personal de Burton, fosc, tètric i malenconiós però emotiu i ple de detalls i personatges entranyables. És una pel·lícula plena d'homenatges del cinema de terror que agradarà als fans del director i, els no seguidors, gaudiran d'una estona entretinguda i d'una emotiva història. 

Link cap a la cançó que sona als crèdits de la pel·lícula :-)

NOTA: 6'5