LO IMPOSIBLE

L'immensa força d'un tsunami... i de l'amor d'una família

Després de l'inesperat èxit obtingut amb El Orfanato, Bayona presenta el seu últim llargmetratge basat en el tsunami que va castigar Tailàndia el 2004. Per tal d'arribar a un públic més ampli i internacional, el director ha comptat amb Naomi Watts i Ewan McGregor per protagonitzar el drama real d'una família espanyola.

María (Watts) i Henry (McGregor) juntament amb els seus tres fills, Lucas (Tom Holland), Tomas (Samuel Joslin) y Simon comencen les seves vacances d'hivern a Tailandia. L'endemà del dia Nadal, la família es troba a la piscina del resort quan, de cop i volta, el mar es converteix en una terrible onada que ho envaeix tot. Sense temps per assimilar el desastre natural que acaba de succeir, la família es veu arrossegada en diferents direccions i haurà de lluitar per la supervivència i per retrobar-se.

La pel·lícula es divideix en dues parts principals. La primera: després d'una breu presentació de la família, té lloc la gran catàstrofe i les posteriors conseqüències i desesperació dels protagonistes. Destaca en aquests minuts l'ús de la fotografia i els efectes especials, que són impactants i realistes, durant els quals gairebé pots sentir l'agonia i el dolor dels protagonistes en la teva pròpia pell. La segona hora de metratge és, bàsicament, la cerca del pare i els fills petits de la mare i el germà gran, el Lucas, sense trames paral·leles, ni sorpreses, ni cops d'efecte. A banda de la inqüestionable empatia que provoca una catàstrofe així, aquesta segona part és especialment lenta i insulsa. L'originalitat dels diàlegs que els familiars tenen entre sí tampoc ajuda : “Tengo miedo” “Yo también” o bé, “¿Sabes cuándo he pasado más miedo? Cuando he salido del agua y estaba totalmente solo”. És aquí també quan Henry sembla que s'ha begut l'enteniment i fa quelcom que cap pare amb dos dits de front faria (la gent que ha vist la pel·li sabrà de què parlo).

Pel que fa als actors, és especialment creïble l'actuació de Naomi Watts i Tom Holland, que representen a la perfecció la desesperació i l'amor de mare i fill. Els germans petits tenen un paper més secundari i no destaquen especialment en aquest camp, això sí, són molt cucos :P Desconec si el personatge de Daniel, el petit que es troben dalt d'un arbre, és afegit per Bayona o si es basa en un nen que va conèixer la família en què es basa la pel·lícula, però a mi m'ha semblat un recurs prescindible i fàcil per afegir tendresa al relat. Seguint amb els personatges, val a dir que l'espectador no sap res del passat dels protagonistes. Com es van conèixer els pares? Per què va deixar ella la medicina? Com és la seva relació? Són feliços? Si es així, ho han estat sempre?

Que la pel·lícula és previsible és un “mal” del qual no ens podem queixar tenint en compte que el cartell de la pel·lícula i el tràiler expliquen el final i coneixem la història prèviament. No obstant això, els petits conflictes que van patint els protagonistes són tan previsibles que no hi ha intriga possible. Agradarà a la majoria de públic però personalment no m'ha acabat d'arribar, tot i (o a causa de) els “protes” famosos americans, els nens angelicals, la poca sutilesa de la banda sonora i la incessable successió de seqüències humanes al límit.

NOTA: 6